17 d’abril 2005

La generació neuròtica

La impunitat és la pitjor forma de la immunitat. Actuar sabent-se –o creient-se– immune acaba en massa ocasions per significar que s’actua de manera impune. La llista de noms podria ser interminable, des de declarats dictadors i sanguinaris botxins fins a hipotètics garants de la justícia i de la democràcia. Però això és especialment perillós quan és tot un estat que es creu immune, que sent que res ni ningú no pot fer-li mal, que s’atorga el paper de sheriff del món sencer sense més llei que la seua pròpia. Perquè, quan algú els fa veure que avui ningú no és immune, i especialment si ho fa d’una manera brutal i dolorosa, tot el castell de naips cau ràpidament deixant al descobert la fragilitat del sistema de seguretats amb què s’enganyaven. Land of plentyI aleshores, potser, apareix la neurosi, la desconfiança malaltissa, la vigilància obsessiva, la intranquil·litat paranoica; i, en compte d’optar per la reflexió, es triarà la fugida endavant, la demonització de l’altre.

Això és el que es veu a Land of plenty, la darrera pel·lícula de Wim Wenders. Imatges poètiques per a una narració impressionant, plena de simbolismes i de suggeriments, que mostra una societat malalta, que continua podrint-se per dins mentre busca les culpes a fora, víctima d’una suggestió col·lectiva que és, en bona part, volguda i assumida. Encara que també induïda: una escena, ben simptomàtica, ens mostra una dona major al llit, segurament immobilitzada per alguna malaltia, i amb el televisor al davant. Es queixa que fa mesos que té el comandament a distància espatllat, que no pot canviar de cadena, només pujar o baixar el volum; mentre, a la televisió, Bush arenga els seus sobre la situació de guerra en què, segons diu, es troben els EUA.