Cap de setmana a Dénia. Necessitat de desconnectar durant uns dies, però les celebracions del 9 d’Octubre ajuden bastant a decidir que siga justament aquest cap de setmana i no un altre. Lluny, doncs, del soroll –el real i, sobretot, el metafòric– i de la hipocresia del valencianisme de calendari; i consagrats, bàsicament, a llegir, a caminar, a badar.
Dénia: com deu dir algun eslògan publicitari, entre la mar i la muntanya. En la zona de les Rotes, un dels racons més bells i –desacostumadament– més ben conservats del País Valencià, ens trobem amb dos imparables –paraula que el corrector no em vol passar per bona. En concret, dos imparables valencians que passegen a un ritme que, a simple vista, no sembla gaire diferent del de la resta de la gent. Després, trobada també amb el veí de sota de casa: haver fet un centenar i escaig de quilòmetres per acabar veient-nos resulta més increïble si pensem en les poques ocasions que aquesta situació es produeix a ciutat.
Dénia: com deu dir algun eslògan publicitari, entre la mar i la muntanya. En la zona de les Rotes, un dels racons més bells i –desacostumadament– més ben conservats del País Valencià, ens trobem amb dos imparables –paraula que el corrector no em vol passar per bona. En concret, dos imparables valencians que passegen a un ritme que, a simple vista, no sembla gaire diferent del de la resta de la gent. Després, trobada també amb el veí de sota de casa: haver fet un centenar i escaig de quilòmetres per acabar veient-nos resulta més increïble si pensem en les poques ocasions que aquesta situació es produeix a ciutat.
Dinem a El Poblet, el restaurant de Quique Dacosta. Dues taules més enllà Arzak, que es fa acompanyar per un crític gastronòmic que escriu regularment a la premsa valenciana, monopolitza l’atenció dels encarregats del menjador, fins que és el propi Dacosta qui ha d’eixir a saludar-lo: Yo sólo te voy a decir una cosa..., diu Arzak en un to de veu més alt del que seria convenient.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada