Llegim a Vilaweb que el premi Documenta d’enguany ha quedat desert. Notícies extraordinàries, en el sentit més literal de la paraula: perquè premi de literatura catalana i desert semblen dues categories que mai no poden coincidir; i no perquè mai no s’hi donen les condicions –més aviat al contrari– sinó perquè hi ha tota una xarxa viciada d’interessos –editorials, sí; però no només– que fan aquesta situació tan i tan inusual. Coneixent alguns dels arguments que s’han donat al respecte, no podem evitar un lleuger somriure: diuen els responsables del premi que cap obra presentada “tenia prou força, sang, to, estil, ànima”; mentre el jurat, de la seua banda, diu de forma unànime que “cap de les obres presentades tenia una veu narrativa pròpia i ha trobat una manca d’originalitat general”.
El somriure: perquè en més d’una ocasió hem patit la situació d’haver de premiar el menys dolent dels originals que s’havien presentat a un premi, d’acord amb les indicacions d’un editor que –potser de manera legítima– no vol deixar de publicar-lo. Un editor, doncs, que no pensa en termes de qualitat, segurament que ni tan sols de literatura, sinó d’una altra cosa de ben diferent. Per això, la notícia és extraordinària també en l’altre sentit de la paraula, i la volem llegir més sovint: o això, o la literatura catalana deixarà definitivament –el procés ja fa temps que va començar– de tenir força, sang, to estil, ànima, veus narratives pròpies i originalitat.
El somriure: perquè en més d’una ocasió hem patit la situació d’haver de premiar el menys dolent dels originals que s’havien presentat a un premi, d’acord amb les indicacions d’un editor que –potser de manera legítima– no vol deixar de publicar-lo. Un editor, doncs, que no pensa en termes de qualitat, segurament que ni tan sols de literatura, sinó d’una altra cosa de ben diferent. Per això, la notícia és extraordinària també en l’altre sentit de la paraula, i la volem llegir més sovint: o això, o la literatura catalana deixarà definitivament –el procés ja fa temps que va començar– de tenir força, sang, to estil, ànima, veus narratives pròpies i originalitat.
El somriure: perquè avui mateix –coincidències– m’arriba a casa el número 16 de la revista Lletres Valencianes, i entre les ressenyes trobe –no sense un cert astorament– que s’ha publicat una novel·la que, en original, havíem tingut entre mans en diverses ocasions en tant que aspirant a diferents premis. Una novel·la, per cert, que trau al carrer una editorial valenciana que ho publica tot. Tot. I com més gran s’ha anat fent aquest tot, més impossible ha esdevingut de trobar-hi res que pague la pena.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada