Quinze poetes valencians del segle XX és un d’aquells llibres totalment prescindibles que s'editen assíduament. Una antologia, publicada fa pocs mesos per l’editorial Brosquil, que no aporta absolutament res de nou ni des del punt de vista crític, ni acadèmic, ni de la història de la literatura; ni tan sols des de la vessant de recuperar obres difícilment accessibles –que no és el cas. Tant la introducció com la tria són obra de Ferran Carbó, professor de literatura catalana a la Universitat de València: pel que fa a la primera, un breu refregit –en una prosa un tant caòtica– d’informacions sobre la poesia valenciana en català del segle XX i sobre la bibliografia dels antologats tan bàsica i redundant que es pot trobar en molts llibres ja preexistents al mercat; pel que fa a la segona, tan discutible i subjectiva com qualsevol altra, però amb l’afegit de ser una mostra més del capelletisme que practica amb entusiasme una part de l’acadèmia que nia a les universitats.
Fullejant-la aquests dies, pensava en la manera com hem donat per inevitables algunes coses que no necessàriament ho han de ser. Perquè un, que té tendència a ser malpensat, acaba d’entendre una publicació d’aquest tipus quan comprova que va acompanyada de les preceptives (i rendibles) “propostes didàctiques”. Fullejant-la, també, recordava un professor universitari que entre els poetes catalans més representatius del XX incloïa a Carles Salvador, però no a Estellés ni a Espriu ni a Ferrater; amb una concepció de la lírica que es limitava a esquarterar les produccions dels autors en “etapes, fases i moments”; que avaluava una seixantena o setantena d’exàmens de la matèria en vint-i-quatre hores. Un professor que, de tant en tant, publica llibres totalment prescindibles.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada