05 de desembre 2005

Suite núm. 6 BWV 1012

En Saraband hi ha la mort: una mort implícita, invisible però molt present. I també hi ha Bach. En Les intermitències de la mort hi ha Bach; i també hi ha, òbviament, la mort: una mort explícita, més visible del que és políticament correcte. Saramago hi torna a fer trontollar allò intocable, allò sagrat. Saramago hi torna a capgirar el tabú:

L’endemà no es va morir ningú. Aquest fet, en tant que absolutament contrari a les normes de la vida, va causar en els esperits una pertorbació enorme, efecte de tot en tot justificat, només cal que recordem que no hi havia notícia als quaranta volums de la història universal, ni tan sols un cas que servís d’exemple, d’haver tingut mai lloc un fenomen semblant, que transcorregués un dia complet, amb totes les seves pròdigues vint-i-quatre hores, entre les diürnes i les nocturnes, les matutines i les vespertines, sense haver-hi hagut ni una defunció per malaltia, ni una caiguda mortal, ni un suïcidi reeixit, res, allò que se’n diu res

José Saramago, Les intermitències de la mort