Rutines

Més enllà de les habituals paraules del president del jurat i de l’autor que acompanyen les cròniques periodístiques al respecte, no tinc cap notícia sobre La gran rutina, la novel·la amb què Valentí Puig ha guanyat el Premi Sant Joan. I, tanmateix, estic segur que la llegiré. Puig és dels pocs escriptors en què l'aversió que em provoca el personatge públic no m’allunya de l’obra. Al contrari, em sembla que un país que aspira a la normalitat no hauria de permetre’s el luxe de prescindir d’algunes de les seues aportacions. El silenci gairebé absolut amb què ha passat L’os de Cuvier, per exemple, –un assaig valent sobre el present i l’hipotètic futur de la cultura catalana– és una prova més que, en general, a qui hauria d’entrar al debat ja li està bé de gestionar la seua petita part de misèria. I això, malgrat que en llibres com l’esmentat o com en els dietaris, l’orgull de classe –tota una exhibició d’una exacerbada i un tant impostada consciència de classe– acabe per ser la prioritat, fins al punt de no ocultar que bona part de les idees s’hi subordinen:

el meu ideal de vida era el vieux garçon que pot perdre hores a la cambra de bany, quan es lleva gairebé a migdia, i la deixa amb tots els miralls entelats i un rastre aromàtic de sals i lavanda. Fa l’aperitiu amb els amics de sempre, dempeus a la barra d’un bar d’hotel amb llustrabotes i premsa estrangera. Després, alça el braç majestàtic, i un taxi el porta a un dels seus restaurants habituals. Hi entra a les dues trenta i en surt passades les sis de la tarda, de cap a la sesta...

(de Cent dies del mil·leni)