T’ha afectat íntimament allò que t’ha ofert un músic, un escriptor, un cineasta..., i tendeixes a esperar amb avidesa un proper disc, un altre llibre o la següent pel·lícula. Formen part de tu, de la teua condició vital; un plaer assegurat que unes vegades comparteixes, i unes altres comproves intransferible. En canvi, el plaer del descobriment no te comparació possible. Pel gaudi immediat d’aquella obra; però també, i sobretot, pel que representa de promesa: per totes les possibilitats –inèdites fins al moment– de plaer futur. I a partir d’aquell precís instant, comences a esperar un proper disc, un altre llibre o la següent pel·lícula.
El plaer d’haver descobert Álex Torío té aquesta doble vessant, la sorpresa i la promesa. Un músic català totalment al marge de qualsevol convenció, que beu de l’herència dels grans crooners clàssics, filtrada per altres il·lustres bojos més contemporanis com Nick Cave o –sobretot– Tom Waits. De fet, la veu de Torío té molt a veure amb la d’aquest músic nord-americà, i la música de The lame fiancée –el disc en qüestió– recorda alguna de les seues composicions més intimistes, aquelles en què Waits defuig l’experimentació amb ritmes industrials que tant li agrada. La concepció del disc, de fet, ja és tot un senyal que la de Torío és la proposta d’un autor marginal: una mena d’obra unitària, dividida en dues parts, que explica en conjunt una història –tale-album, en diu l’autor. I que s’acompanya, suposem que per tal d’il·lustrar millor la narració, amb un llibret de més de quaranta pàgines que ha dissenyat LuciLá.
I la qüestió és que, després d’haver escoltat el disc massa vegades, m’assabente que, de fet, hi arribe tard; que aquest home ja en té tres, de discs. Però això, al capdavall, multiplica tant les possibilitats...
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada