El convers

Inèdit era molt més divertit,
expert en versos lliures i esborranys.
Quan feia de poeta maleït,
suportàvem millor els seus divuit anys,
encara que passés un poc dels trenta.
Ara que ja té llibre, renuncia
–de sobte li fa fàstic la placenta–
a “convertir la vida en poesia”:
optimista, sensat i conjugal,
no surt de nit, no beu, diu que fa esport,
i només vol usar les flors del mal
–pòstum patètic del poeta mort–
per ocupar l’escenari
o perquè es parli d’ell en el diari.

Pere Rovira, Poesia 1979-2004