10 de gener 2007

La llibreria

[Del dimecres 3-1-07]

Per referències llegides, però també per referències directes, Lello & Irmão era una visita obligada. La llibreria que Vila-Matas va considerar la més bella del món en un text que, segurament, ha transcendit de molt les intencions i les expectatives de l’autor, una còpia del qual penja, en forma de pòster, en una de les parets del primer pis de l’establiment.

La coincidència fa que, en el moment que estem pagant en caixa, es trobe també allà l’escriptor espanyol J. R. Coincidència, sobretot, perquè anit mateix sopàvem en taules contigües d’una coneguda adega del barri de la Ribeira. R emparaula l’hora en què, a l’endemà, passarà per l’hotel on s’allotja algú de la llibreria per tal de portar-li l’encàrrec, i en deixa a compte “la meitat de l’import”: l’escena, més pròpia d’un banc –i encara d’un banc de fa mig segle que no d’un d’actual– que d’una llibreria, té al llibreter comptant bitllets i més bitllets d’euro, fins a un total de mil quatre-cents.

***

A poc a poc, anem entenent algunes sorpreses inicials, explicant-les amb dades més o menys objectives. Per exemple, el fet de trobar-nos una ciutat molt viva, bulliciosa fins i tot, durant el dia, però amb un trànsit de vehicles que no sembla concordar-hi; i, sobretot, amb els carrers pràcticament deserts des de primeres hores del vespre. En llegim una explicació més que factible: Porto compta amb un milió aproximat d’habitants diürns, però no passa dels tres-cents mil que hi tenen residència fixa. Els preus dels habitatges han anat expulsant gent cap a fora sense que ningú hi haja sabut posar remei. I això explica també una certa polarització dels residents de la ciutat: absència quasi total de la classe mitjana i repartiment entre aquells que poden fer front als preus de les vivendes i aquells que malviuen de les engrunes d’aquests, de la mendicitat o de les ajudes socials públiques.