16 de juliol 2007

Lítost (I)

L’A. llig aquests dies El llibre del riure i de l’oblit, de Milan Kundera; una obra que forma part d’allò que podríem anomenar la meua memòria sentimental literària. I me’n fa notar una cosa que no recordava: la referència al terme txec lítost, estretament relacionat amb altres com la saudade o el hüzün, que ja han estat al·ludits ací en altres moments. Un concepte que dóna nom a tota una part de la novel·la, i que hi apareix caracteritzat amb paraules com aquestes:

Lítost és una paraula txeca que no té traducció en altres llengües. Designa un sentiment tan immens com un acordió estès, un sentiment que és la síntesi de molts altres sentiments: la tristesa, la compassió, els retrets i la nostàlgia. La primera síl·laba d’aquest mot, que es pronuncia accentuada i llarga, sona com l’udol d’un gos abandonat. En va busco l’equivalent d’aquesta paraula en altres llengües, per bé que em costa d’entendre que sense ella algú pugui entendre l’ànima humana.

La lítost és un estat turmentat, produït per la visió de la nostra pròpia misèria sobtadament posada en evidència.

Les persones que tenen una profunda experiència de la imperfecció general de la gent estan relativament fora de l’abast dels cops de la lítost. Per ells, l’espectacle de la seva pròpia misèria és una cosa banal i sense cap interès. La lítost és doncs característica de l’edat de la inexperiència. És una de les formes de la joventut.