11 de setembre 2007

Trobar la dona justa

Sense ser-ne conscient, s’ha convertit en un costum llegir algun llibre relacionat amb una ciutat recentment visitada o bé a la que viatjaré en breu. Em vénen al cap L’any de la mort de Ricardo Reis –de Saramago– i Lisboa; Amsterdam, de McEwan; El llibre del riure i de l’oblit, retrat d’una inquieta Praga per part de l’oblidat, per als praguesos, Kundera; i el més recent, relacionat amb Budapest i que feia molt de temps que tenia en la llista dels desitjables: La dona justa de Sándor Márai, autor de qui no havia llegit res.

La seua lectura sap a clàssic. Márai, molt lúcid, ens presenta tres visions distintes –que configuren les tres parts de l’obra però a la vegada complementàries. Tres veus que tracten no solament de formes de l’amor i d’amar sinó també d’una lluita vital entre continuar sent persones programades socialment o viure una passió sempre educada i desitjada. A més, aquests personatges dibuixaran un relat crític (sobretot en la segona part) dels pilars socials per excel·lència: família, cultura, riquesa i pàtria. Uns pilars més enfonsats encara per la irrupció de la Segona Guerra Mundial i que posaran en dubte la fragilitat d’aquest món, que fa temps sofreix d’un poderós sentiment, amplificat al final de l’obra per les conseqüències de la guerra: la solitud.

Nosaltres no vivim segons uns paràmetres culturals, sinó que seguim els mecanismes d’una civilització de masses, automatitzada i enigmàtica. Tothom hi participa, però ningú n’està completament content. Si s’ho proposa, tothom pot prendre un bany d’aigua calenta; pot admirar quadres, escoltar música, mantenir una conversa a través de continents llunyans. Les lleis d’aquesta nostra època moderna emparen tant els drets i els interessos dels pobres com els dels rics... però fixa’t quines cares! A tot arreu on vagis, a les comunitats més petites o a les més grans, quin patiment es veu als rostres de la gent, quantes persones nervioses i desconfiades, quanta tensió i hostilitat veuràs als plecs de les cares! Tot això és per culpa de la tensió de la soledat. La solitud es pot explicar i totes les explicacions que trobem contesten la pregunta, però cap d’elles ens ajuda a esbrinar-ne la causa... Conec mares de sis fills al rostre de les quals es llegeix la mateixa expressió de soledat i de desconfiança, conec alguns fadrinots burgesos que es posen els guants amb una cura tan artificial com si les seves vides no consistissin sinó en un grapat d’actes mecànics. I com més artificials siguin les comunitats que els polítics i els profetes edifiquin en l’univers humà, com més coercitivament sigui inculcat aquest sentit de comunitat, fins i tot en l’educació dels nens, molt més desmesurada serà la solitud en aquestes ànimes. [...]

La solitud és un tipus de malaltia. Més ben dit, la solitud ja no és una malaltia, sinó un estat en el qual es reclou qui se sent amenaçat per la societat, tal com un animal dissecat en una gàbia. O encara més ben dit, la malaltia de debò és el procés que mena a la solitud, que no fa gaire he comparat amb un procés de congelació.