Un dels llibres que revise aquests dies és Història d’un desig insatisfet, de Joan Enric Pellicer, a propòsit de l’ensenyament del valencià en el període que va de 1707 a 1939. Més que no la d’un desig insatisfet, la història que s’hi documenta profusament és la d’un procés de substitució lingüística perfectament programat i executat de manera legal. I, tot i que l’obra de Pellicer se circumscriu a l’àmbit escolar, potser no trobaríem un exemple més adient d’una part que puga representar què devia ser aquell tot. Perquè es tractava, ni més ni menys, que d’aconseguir que a totes les escoles d’Espanya s’ensenyés –obligatòriament i exclusivament– el castellà.
Una de les qüestions que no haurien de passar desapercebudes d’aquest estudi –tot i que tampoc no tenim gaire confiança en aquest sentit– és el punt de vista amb què enfoca el nom d’alguns il·lustres erudits valencians. Autors que el particular revisionisme –si se’ns permet el mot– del període de la Decadència que hem patit els darrers anys –cal justificar investigacions; i cal justificar, sobretot, l’existència de determinades assignatures a Filologia– ha convertit en poc menys que herois solitaris i resistents d’una època hostil; i que ací apareixen –ens sembla– delimitats d’una manera més rigorosa, menys procliu a l’èpica. Ens referim, en particular, als iniciadors de la lexicografia a casa nostra, als autors d’obres que situaven costat amb costat castellà i valencià, en una època –l’anterior a la Renaixença, sobretot– en què fóra difícil trobar res de més agosarat.
La informació no és nova. De fet, Pellicer cita, entre altres, un article d’Emili Casanova de 1990, en què afirma que la lexicografia valenciana des de C. Ros a J. Escrig naix amb la finalitat de dotar d’instruments d’ensenyament del castellà, llengua de cultura, de progrés i llengua nacional. Fins i tot, es pot parlar d’una certa contradicció, en presentar alguns d’aquests autors en un capítol titulat, significativament, “La resistència”. Però, així i tot, s’hi trenca amb un cert corrent que ha estat, si no l’hegemònic, sí el més sorollós els darrers anys.
En definitiva, no és difícil arribar a la conclusió que, si alguna cosa diferencia aquests autors dels seus coetanis, és potser una concepció pedagògica més moderna, però no la meta; una concepció que inclou la consciència que, perquè un infant aprenga una llengua altra, no hi ha millor manera –ni més eficient– que partir d’aquella que ja sap de manera natural. I, en conseqüència, la presència del valencià en aquestes obres té una clara funció propedèutica: servir d’ajuda a l’aprenentatge del castellà. L’objectiu final, doncs, no només és el mateix; més encara, s’hi aporta un instrument més eficaç d’assolir-lo.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada