13 d’abril 2008

L’estratègia d’escriure amb la fava

No en tinc proves, però sospito que en Sebastià Alzamora té una bona polla. No dic grossa, ni gruixuda, ni ferma. Dic bona. Ho dic perquè estic convençut que la seva darrera novel·la l’ha escrit amb la fava. I és una gran novel·la.

No n’he llegit cap crítica, ni hi tinc cap interès, però estic convençut que no deuen ser gaire bones. Als crítics d’aquest país no els deu agradar que el Sebastià els passegi la cigala per la cara amb aquesta potència [...].

Jordi Graupera, “La polla de Sebastià Alzamora”, Benzina núm.26 (Abril 2008)

Graupera no ha llegit cap crítica de La nit de l’ànima, la novel·la d’Alzamora a què es refereix. Suposem que vol dir que només n’ha llegit la seua, la que publica a pàgina completa en el darrer número de Benzina, i d’on està extret el fragment. I la publica qui sap si per contrarestar totes les altres que, tot i que no les ha llegides, sap –n’està convençut– que són dolentes. Més encara: sap que són dolentes perquè sap què els agrada –o què no els agrada, més aviat– als crítics d’aquest país. I això, sense llegir crítiques, que té molt de mèrit.

I el fet és que, ben mirat, la cosa com a estratègia és genial. Quan un poeta no té res a dir, sempre es pot refugiar en un formalisme obtús i fosc: si no s’hi pot entendre res, ningú no gosarà de qüestionar-li l’obra. Per al narrador, en canvi, l’estratègia consistiria a escriure-la amb la fava. Això és: incloure-hi una quantitat considerable de paraules d’aquelles que espantarien les velles a la porta de missa. Unes quantes polles i conys i faves i cigales i etc., i potser ningú no gosarà de qüestionar-la, perquè correrà el perill de ser titllat de purità, de benpensant o de profeta del contingut serè (sic).