17 de maig 2008

Premsa, literatura i societat

Pocs termòmetres tan eficaços per tal de comprovar la salut col·lectiva d’una societat com la seua premsa. I la nostra, una autèntica compilació dels pitjors símptomes possibles. D’una banda, pels propis mitjans: inofensius, acomodats, gregaris i porucs en els plantejaments, majoritàriament. D’una altra, per la pròpia societat: anestesiada i incapacitada per tal de respondre als escassos impulsos rellevants, i convertir-los en motiu de debat públic i col·lectiu. Això és: unes poques excepcions que passen absolutament desapercebudes, per més greu que siga allò que s’hi explica.

L’exemple, en aquest cas, no és dels més cridaners; però el tema de què tractava em va portar a fixar-me especialment en un breu que publicava la Cartelera Turia fa vuit dies. Una cita de l’escriptor valencià Joan Dolç que havia reproduït un columnista de l’ABC, al qual qualifiquen de "irredento anticatalanista contemporáneo de Viriato":

Aquí se hace una literatura preceptiva, artificiosa, tramposa, capada y edulcorada, elaborada por una industria cultural para lectores sumisos, gargarizándoles la fonética, expurgándoles el léxico, imponiéndoles una lengua estándar, unánime, la de ¡todas las Universidades y todos los científicos del mundo! –dónde hay unanimidad no hay criterio– con la ayuda financiera de la Dirección del Libro, que revive el inquisitorial Índice de libros prohibidos. Alguno mío. De lo cual me honro.

Ignore en quin context hauria escrit això Dolç –tot i que sí que he llegit l’article de l’ABC on es citava– però l’afirmació és discutible. Literalment discutible, vull dir: en el sentit exacte que té la paraula. Però res, com de costum; silenci absolut i anar fent.