Familiar

M’estiro sobre el llit a llegir el diari. En pocs minuts està vist i em deixa els dits bruts de tinta, marcats per una foscor negra de plom. És la suor, em sembla; l’amarga i penosa suor d’uns fulls que han nascut de redactors aprensius i han passat successives cadenes de repartiments, tisores, pròrrogues, ensurts, fins que són estampats en les pesades rotatives. Fregant el dit gros amb l’índex, sentim degotar l’esforç, el fong gairebé imperceptible que revesteix i que allisa els alts i baixos de la nostra consciència. Són diaris sense sobresalts, és el que se’n pot dir, llegint-los. I és el que ells ens diuen a nosaltres, suant. Han estat tan escorreguts, tan rentats per la censura, que embruten les mans.

Aquest, en particular, arriba exhaust. Missatger maltractat però convençut (en articles de fons i notes del dia) del seu valuosíssim paper d’Òrgan d’Informació en les Estructures Nacionals, i ha arribat a Gafeira molt assenyat i amb l’autoritat d’haver omplert les vint-i-quatre pàgines que són de la seva competència. Ha arribat cansat; sense veu, es pot dir. S’obre i avança poc, si no és pels desconfiats lectors d’entre línies. Però, què hi farem, per bé o per mal sempre duu una prometedora secció meteorològica.

José Cardoso Pires, El Delfí