Pocs escriptors com Sebald són capaços de reproduir literàriament el procés mental de l’associació d’idees, de la derivació constant de temes que sembla tendir a l’infinit. Aquella que ens fa preguntar-nos –de vegades– com hem arribat a un determinat punt de la reflexió, del discurs o de la conversa. I fa igual, en definitiva, quin n’haja estat l’origen. També per a Sebald, que comença parlant del cultiu de la seda i acaba relacionant les malalties dels teixidors amb les dels escriptors.
[…] los tejedores en particular, los eruditos i demás escritores, todos ellos comparables en algunos aspectos entre sí, como se puede consultar en la Revista de psicología experimental, publicada aproximadamente en aquella época en Alemania, tendían a la melancolía y a todos los males que derivan de ella, se entiende en un trabajo que obliga a sentarse constantemente encorvado, a una ardua reflexión permanente y a un cálculo ilimitado de amplios modelos artísticos. Creo que uno no se hace fácilmente una idea de la impotencia y los abismos a los que a veces puede arrastrar a una persona la reflexión constante, que no concluye con el denominado cese de jornada, y la sensación que penetra hasta los sueños de haber prendido el hilo equivocado.
W. G. Sebald, Los anillos de Saturno
I no, per cert. Un no es fa fàcilment una idea de la impotència a què al·ludeix el fragment. Ni del significat de la sensació –que es filtra fins al mateix somni– d’haver pres el fil equivocat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada