El vaig llegir fa vuit anys, gairebé per atzar: quan algú me’l va enviar perquè donara la meua opinió sobre un projecte editorial que tenia aquesta obra de base. I em va impressionar, la història que s’hi contava i la manera com s’hi contava.
No en coneixia l’autora ni el personatge central, i potser per això encara em va colpir més, per la total absència d’expectatives. Però també, probablement, perquè l’essència de la història em tocava —i em toca— una fibra molt interior, molt propera. Aquella “Crònica d’un deliri” a què al·ludeix el subtítol.
Vaig haver de retornar-lo a qui me l’enviava, el vaig buscar sense èxit durant uns mesos, i hi vaig desistir finalment. Lídia de Cadaqués, però, formava ja part dels meus llibres; d’aquells que recomanaria amb els ulls tancats, d’aquells que —explicant la història d’uns altres— expliquen alguna cosa de mi, molt meua, molt íntima.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada